[#PersonesSenseEdat] Aquest mes hem volgut conèixer dues de les nostres persones voluntàries a Barcelona: el Jaume Corroto que té seixanta anys i en fa dos que passeja gent gran, i l’Eulàlia Mata que té vint-i-nou anys i en fa tres que pedaleja.
Jaume i Eualàlia comparteixen molts punts de vista i reflexions sobre la seva experiència de voluntariat i, tanmateix, aporten matisos i parers que es complementen. I és que entre els voluntaris d’EBSE hi ha orígens, històries i trajectòries molt diverses. D’entrada, la manera com descobreixen l’entitat i com decideixen formar-ne part.
En alguns casos, com ara el del Jaume, és el binomi format per ‘gent gran’ i ‘bicicleta’ el que els sedueix. En el seu cas, a més, ja estava buscant un voluntariat: es va prejubilar i tenia clar que volia aprofitar el temps fent alguna cosa útil. En altres casos, com el de l’Eulàlia, la casualitat de creuar-se un dels nostres tricicles hi té un paper determinant. En descobrir el projecte, de seguida va tenir clar que, si la seva àvia visqués a Barcelona, li encantaria poder-la passejar.
Com vau arribar a En Bici Sense Edat?
Jaume: Quan vaig deixar de treballar, volia omplir les vuit hores diàries que em quedaven lliures. No sabia ben bé com, i de sobte em va arribar a les mans un prospecte d’EBSE a la cooperativa Biciclot, on m’havia fet soci des que em vaig desvincular de la feina. Estic molt posat en el món de la bicicleta, i a nivell personal tinc la meva mare molt gran, així com algunes tietes. Aquesta barreja, bicicleta i gent gran, era una fórmula que m’encaixava molt. Tot casava.
Eulàlia: Vaig veure un dels tricicles d’EBSE per la zona de la parada de metro Marina. Hi havia dues persones assegudes al tricicle i un voluntari pedalejant. Tots tres portaven la mateixa gorra. Vaig veure com a una de les persones assegudes al tricicle li va volar i el voluntari va aturar-se per recollir-la. I així és com em vaig fixar en el projecte. Vaig sentir curiositat, o sigui que en arribar a casa ho vaig buscar a internet. Com que feien les formacions al costat d’on vivia, m’hi vaig apuntar.
Quina mena de relació establiu amb les persones a qui passegeu?
Eulàlia: És una relació molt cordial i, alhora, simpàtica. Intento que xerrin i que se sentin acompanyades. M’agrada que s’expressin, que m’expliquin la vida i les seves històries. Per això estic molt atenta al que em diuen, per poder fer preguntes sobre allò que em volen explicar, i no tant sobre el que jo vull que m’expliquin. Però sobretot procuro que passin una estona agradable, que tinguin un bon record de l’activitat i que tinguin ganes de repetir-la. M’agrada pensar que, si va bé, també els entren ganes de fer més coses fora de casa.
Jaume: Cada avi és un meló per obrir, cada avi és un món, i aquest és l’encant que té aquest voluntariat. Tu tens tres o quatre cartes, i durant els primers minuts de passeig intentes esbrinar quina carta et convé jugar. Intentes intuir com és la persona per saber per on anar, pel que fa al recorregut, és clar, però també per saber com tractar aquella persona i quina conversa pots tenir-hi.
Arran de la pandèmia de la Covid-19, heu notat alguna diferència en la seva actitud?
Jaume: He notat que vénen molt contents però també molt tocats. He notat les persones a qui he passejat més perdudes, menys lúcides. Es repeteixen més, tenen menys històries a explicar, estan més espessos. Com si, a conseqüència del confinament, haguessin perdut una mica de brillantor.
Eulàlia: No sé si l’actitud que tenen és diferent perquè ara, amb les mesures de protecció, tot està més pautat i més controlat. Però sí que he notat que tenen més ganes de sortir. Molt d’ells t’expliquen que han fet una baixada a nivell físic, i que els convé sortir.
En Bici Sense Edat centra la seva activitat al sector de la gent gran. I, per bé que la intenció sempre és proporcionar un espai de benestar i salut, de manera puntual es poden produir situacions particulars o, si més no, difícils de preveure.
L’Eulàlia i el Jaume ens n’han explicat algunes. Sovint acaben generant un somriure i, en qualsevol cas, tots dos coincideixen en una cosa: la recompensa sempre és dual, se’n beneficia qui és passejat i també qui pedaleja
Us heu trobat alguna experiència imprevista, o un pèl delicada de gestionar?
Eulàlia: A vegades les persones a qui passeges s’emocionen perquè et parlen de la parella que ja no tenen o d’algun fill que han perdut. Quan això passa, has de tenir una mica de tacte i intentar saber si has de desviar la conversa o no. Pot passar que simplement sí que en vulgui parlar, a vegades la gent parla d’algú que se’ls ha mort perquè ho necessiten. Alguna altra vegada, sobretot abans de la pandèmia, quan portàvem a més d’una persona per tricicle, has de posar pau entre els dos ocupants. I en alguna ocasió pot ser que facin algun comentari fora de lloc, que tu no toleraries. Però evidentment no fas pedagogia, dalt del tricicle, sinó que frenes el que s’estigui dient i s’ha acabat. Altres vegades trobes algú amb un procés de demència molt avançat i no pots establir-hi una conversa com voldries. Al final t’has d’anar adaptant a les circumstàncies. La persona que tens a davant, per molts anys que tingui i independentment del seu estat, és una persona autònoma i has de saber entendre que les seves decisions són tan vàlides com les de qualsevol altra persona.
Jaume: Recordo una senyora, la Dolors, a qui vaig passejar al barri de Sants. Estava totalment creuada. Li preguntava on voldria anar i em responia: “On tu vulguis!”. Tenia una actitud molt tallant. Una altra dona, a la Barceloneta, va venir empipada amb les amigues i no volia que parlessin. Quan algú li preguntava alguna cosa, responia: -“¡¿Vamos a hablar todo el rato o qué?!”. Una altra dona, que tenia 102 i que venia amb la seva cuidadora, no parava de cantar la mateixa cançó tota l’estona. De fet, la seva cuidadora portava els auriculars posats i tot! Al final li vam posar una altra cançó de Carlos Gardel i vam aconseguir que, com a mínim, canviés la cançó! M’he trobat algun cas de gent que directament no ha volgut sortir, també, però han estat molt pocs.
I què me’n dieu, dels moments especialment dolços?
Jaume: Recordo dos o tres moments de llagrimeta. D’aquells que estàs vivint i penses: “Ostres, ¡que venga alguien y lo escriba! Els més dolços, per mi, tenen a veure amb conèixer persones amb una bondat intrínseca. Recordo una dona que es deia Felicidad, d’una residència de Sant Pau. Era del Pirineu, tenia més de 90 anys, era molt maca i molt petiteta. Ens va explicar com va baixar de la Pobla de Segur fins a Barcelona i que feia pocs anys que s’havia quedat vídua. Ens vam aturar amb els tricicles i ens va explicar que un senyor l’havia fet caure amb la corretja del gos i que va estar fotuda un temps. Va veure les nostres cares i ens deia: “Ei, però no us enfadeu! No us poseu tristos! Mireu-me, jo ja torno a caminar!”. Era una d’aquelles persones que es veu de seguida que viu molt contenta. Una d’aquelles persones que no s’haurien de morir mai!
Eulàlia: Per mi el moment més dolç és quan et diuen que han passat una bona estona, que repetiran, i que a veure quan tornem. M’agrada molt quan la gent em diu que els has fet recordar moltes coses. Dit això, jo tinc la sensació que el voluntariat és compensatori per les dues bandes. Quan la gent gran puja al tricicle i em diu: “Moltes gràcies per això que feu”, jo els responc: “Escolti, que jo també m’ho estic passant molt bé; si no fos així, no ho faria!”. La recompensa ens l’emportem sempre, i jo sempre repeteixo per això.
De tot el que anem fent a la vida n’aprenem alguna cosa. Què heu après, fent aquest voluntariat?
Eulàlia: Que tenim el concepte de les cures molt mal après. I que hi ha una època de la vida que no sabem com tractar-la i que comença quan ens fem grans. Les cures haurien de ser tota la vida; no només s’ha de tenir cura de la gent quan està malalta. També he après que hi ha gent gran que està molt sola i, en aquest sentit, s’han de repensar moltes coses. I que, al final, no tot es paga amb diners, també es paga amb temps. Destinar el teu temps a què algú estigui millor i alhora també t’aporti coses a tu… És fantàstic.
Jaume: Que la història que la gent gran porta darrere seu m’enriqueix. Enriquiria a qualsevol, de fet. Es pot aprendre moltíssimes coses, de la gent gran. L’esforç d’obrir el meló sempre t’aporta alguna cosa bona. Hi ha dies de tot, és clar, i també dies en què tu estàs menys lúcid o tens el cap a una altra banda. Per això m’agrada molt el Gòtic, perquè hi ha llogarets, molts racons, hi ha pocs cotxes i molts estímuls dels quals pots parlar sense haver de cridar. Però el més important és que, fins i tot quan el dia és més gris, marxes a casa content. I és perquè he après a fer passar una estona agradable a través de l’esforç de comprendre la persona que tens al davant.
📣 Ptss Ptsss!!
Saps que amb motiu del nostre aniversari des de En Bici Sense Edat volem convidar a tothom a participar de la campanya Suma-t’hi.
Que volem? Fer créixer la base social de l’entitat i arribar a les primeres 100 persones associades. Ja som més de vint i t’estem esperant per a pedalar junts contra l’aïllament i la solitud no desitjada!
Per donar-te d’alta has d’omplir el següent formulari
A més, dir-vos que si voleu mantenir-vos informades de les nostres activitats, clicant aquest enllaç us podreu subscriure al nostre butlletí electrònic i rebre les nostres notícies i missatges al vostre email.